Dios no existe, 16 pruebas

Dios no existe, 16 pruebas

Déu no existeix, 16 proves.



Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu.

Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.
Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant. Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica, tot fent de l’existència de Déu un postulat.
Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.
Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

El Neopositivisme manté el principi de que la metafísica no és possible com a ciència, però, majorment, els filòsofs d’aquest corrent s’avancen a manifestar que són molt respectuosos amb les creences religioses.

Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

1. Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.
2. Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver un Déu ordenador.
3. Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques. Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.
4. Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos móns físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".
5. Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.
6. En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.
7. No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens "paranormals" no resisteixen les anàlisis de la ciència experimental.
8. Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'AT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple: A "Els fets dels apòstols", 5, 12, referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits". Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles. Sóc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web Els Evangelis, històries impossibles).
9. L'argument del sentit comú: Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats" i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.
10. N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe. En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe. Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.
11. N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.
12. Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.
13. El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?
14. És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.
15. Segons la ciència, l’amor i l’odi són sentiments que defugen del control dels humans. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses, la qual cosa és impossible. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahveh, el teu Déu, sóc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat no domina els sentiments, sinó, al revés, són els sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".
16. Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).
Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.